Pregó esportiu

Després de molts anys, el pregó de la pròxima Festa Major de Sabadell 2011 el farà un esportista. Bé, de fet no serà un, sinó molts. L'alcalde Manuel Bustos ha avançat aquesta setmana al programa L'Arlequinat de Canal Català Vallès TV que l'ascens del Centre d'Esports Sabadell a Segona A portarà als arlequinats al balcó de l'Ajuntament a principis de setembre per donar el tret de sortida a la festa gran de la ciutat, com ara fa tres dies els va dur a celebrar l'ascens de categoria. Els representants de l'entitat, això sí, estaran acompanyats, en un principi, per membres de l'equip del Club Natació Sabadell campió d'Europa de waterpolo femení per primer cop a la història, i també per nedadors d'elit i de renom mundial de l'entitat presidida ara per Miquel Torres com són Aschwin Wildeboer o Mireia Belmonte. L'esport té vida a Sabadell, i en un any tan profitós com aquest el gest dels organitzadors de la Festa Major ho demostra. No se sap encara quines actuacions hi haurà ni quins cantants passaran per la ciutat. L'únic que se sap és que el pregó serà esportiu.

Ser o no ser

"Ser o no ser", li'n deia Shakespeare. Una cosa similar és el que li ha passat al Centre d'Esports Sabadell. "Ja hem tornat al mapa", afirma el vicepresident econòmic Miquel Sellarés. I no és per menys. Dissabte el conjunt arlequinat va tornar 18 temporades després a Segona A. Un ascens històric en el terreny esportiu i social, ja que milers de persones van sortir diumenge al carrer per celebrar-ho amb els jugadors. Tot i això, la gran diferència entre jugar a Segona B o fer-ho a la Lliga Adelante no rau en els termes esportius o de públic (que també), sinó en l'econòmic. En el ser o no ser professionals.

El Sabadell ha assolit a Eibar un ascens que es resistia des de feia anys. Tot en un any on la plantilla s'ha format, com en els últims anys, partint de l'austeritat econòmica. Alguns dels actuals jugadors es van rebaixar el sou abans de començar la campanya, com és el cas de Juvenal. D'altres han arribat al primer equip de categories inferiors com l'autor del gol a Ipurua, Marc Fernández, que estava cedit a l'Europa de Tercera; o Fito, jugador l'any passat del filial arlequinat a Segona Territorial. Fins i tot tres dels puntals de l'equip són jugadors que venen cedits de Girona (Hiroshi), Espanyol (Juanjo) i Barça (Isaac). És a dir, que entre unes coses i unes altres, el pressupost del Centre d'Esports aquesta temporada amb prou feines superava el milió d'euros.

Ara, però, els directius arlequinats ja treballen per adaptar-se a la nova categoria. Ho fan a nivell social, intentant duplicar la xifra de socis actual; i també esportiva, preparant un equip de garanties que consolidi el projecte; però sobretot econòmica. Des de fa uns dies les informacions de l'equip vallesà apareixen a les pàgines dels diaris dedicades a Segona A, i també al web de la Lliga de Futbol Professional (LFP). El Sabadell s'ha de professionalitzar, i això passa per fer un canvi de la nit al dia. L'exemple més clar és el pressupost. De cara a l'any vinent es parla d'entre quatre i cinc milions de pressupost, és a dir, que es multiplicarà pràcticament cinc vegades el que s'ha gastat aquest any.

Tot ve de la repercusió que tindrà aquesta temporada l'equip sabadellenc. Els arlequinats encara tenen deutes pendents amb la Lliga de Futbol Professional des del descens esportiu i administratiu de l'any 1993. Aquest ascens comporta que haurà de saldar el deute existent. A banda d'això, el primer any d'un equip a Segona A implica que una part dels ingressos que obtè en qualitat de drets d'imatge van a parar a la pròpia organització en concepte de fiança. I tot i això, el Sabadell obtindrà més de dos milions d'euros de drets televisius i superarà els tres sumant-hi altres temes com les travesses. Per tant, pràcticament de sèrie el Centre d'Esports (i qualsevol equip que aconsegueixi l'ascens) parteix amb tres vegades més pressupost que el d'aquest any. La diferència passa, doncs, per la quantitat que cada club sigui capaç de generar en conceptes com els abonats, les taquilles o la publicitat.

Molta gent es preguntava abans de l'ascens si el Centre d'Esports tenia prou estructura per poder suportar ser a Segona A. Les respostes són molt fàcils. Les comparacions són odioses, però el Sabadell no és menys que el que eren d'altres equips com Huesca, Girona o Alcorcón abans de pujar. De fet, l'equip entrenat per Lluís Carreras té una ciutat i una afició més gran al darrere que no pas els tres exemples posats. En el tema de l'estadi, les millores que s'han de fer no són res de l'altre món, existeix una moratòria d'un any per poder-les fer i, a part, les insatal·lacions no són del club sinó municipals. Però a banda d'això, la pregunta hauria de ser: Qui no pot afrontar una temporada a Segona A amb tots aquests ingressos? El futbol després et posarà al lloc on hagis de ser, però els números impliquen un canvi radical respecte a Segona B. Ara ja hi som. Aprofitem-ho!

El problema no és cobrar

El Centre d'Esports Sabadell ha celebrat avui el seu segon campionat a Segona B. Ahir el Badalona va perdre a Alzira sobre la botzina (2-1), un resultat que feia matemàticament campió al conjunt arlequinat sense jugar contra l'Alcoyano. Per alguns, un campionat deslluït per haver-lo guanyat sense jugar. Per molts, un fet que podria restar públic a la Nova Creu Alta en aquest partit contra el conjunt de David Porras. Tot tenint en compte que per a aquesta jornada es feia la tercera i última jornada d'ajuda econòmica al club, és a dir, que els socis havien de passar per la guixeta abans d'entrar al camp.

Des de l'arribada de Joan Soteras a la presidència de l'entitat, el Sabadell està fent dues jornades econòmiques per temporada i com a excepció, a principis d'any a l'Assemblea de socis es va acordar fer-ne tres per millorar l'economia del club enmig d'una crisi com la que tots patim. Aquests dies d'ajuda al club mai no han estat massa ben vistos per part de l'aficionat. Tot i això, avui ningú s'ha queixat d'això i, segons dades oficials, 6.105 persones han acudit a l'estadi amb la seva entrada, cosa que fa de la Nova Creu Alta l'estadi amb més assistència, de llarg, de la categoria una setmana més.

El partit no ha estat gran cosa i al final el conjunt de Lluís Carreras ha perdut (0-1) per culpa d'un gol de Fabiani al 20'. Segurament, la derrota més dolça de la història de l'entitat, perquè tot i aquest marcador el Sabadell ja és primer de forma matemàtica tot i faltar encara dues jornades. I malgrat la derrota i el fet d'haver de passar per caixa, més que crítiques i queixes, avui el camp ha estat una autèntica festa, cosa que demostra que el problema no és cobrar, sinó que a això li hem d'afegir una segona variant: la classificació. Al que emprenya al soci no és passa per caixa, sinó fer-ho quan les coses no van bé, cosa que entenen com un 'càstig' pels fidels que sempre hi van. És a dir, que es vulgui treure calers sempre es vagi primer o quinzè. Aquesta temporada està sent d'allò més exitosa pels saballuts, fins i tot en aquest sentit.

Oriol Olivé: "L'organització de la Final Four de la Champions és molt complexa"

El Club Natació Sabadell és el nou campió d'Europa de waterpolo femení. L'equip de Nani Guiu ha aconseguit el títol després de guanyar a la final la setmana passada a un dels favorits, l'Orizzonte Catània (13-8). D'aquesta manera l'entitat presidida per Carles Ruiz passa a la història com el primer equip català i espanyol que aconsegueix guanyar la Champions Cup. La final a quatre d'aquesta competició, a més, es va organitzar a les instal·lacions del club a Can Llong amb un èxit notable de presència de públic. Avui parlem d'aquesta organització amb un dels seus responsables, el cap de comunicació de l'entitat Oriol Olivé:


- Quina valoració feu des de l'organització d'aquesta Final Four?
La valoració que fem des de la organització de la Final Four és molt positiva. D'entrada perquè esportivament s'han complert els objectius, hem guanyat la Copa, però més enllà d'això el Club ha demostrat un cop més que està capacitat per organitzar aquest tipus de competició i fer-ho de forma brillant. A nivell d'sponsor s'ha assolit el què demanavem i a nivell de públic millor impossible.


- I des de la LEN, què us han transmès?
Tant el secretari general de la LEN, Marco Birri, com el delegat alemany, Manfred Vater, van destacar que aquesta era la millor Final Four que hi havia hagut mai a la història d'aquest esport. D'entrada, les instal·lacions de Can Llong són úniques a nivell europeu, però el que més van valorar va ser l'organització de l'esdeveniment i les més de 1.500 persones que van anar a la piscina cada jornada.


- És el primer cop que tant públic presencia una final de la Champions. Us ha sorprès la participació?
De fet, no ens ha sorprès perquè des del primer moment vam decidir de portar la Final Four a la piscina de 50 metres preveient que la de wateprolo se'ns podia quedar petita. Per tant, la promoció que vem fer tant a nivell intern, com amb els mitjans de comunicació crec que va ser encertada. També és veritat que feiem pagar 10 euros al públic de fora, i això no va ser un impediment perquè no vingués gent.


- En quin moment el Club decideix presentar la candidatura per acollir la final i per què?
En el moment que vam derrotar al partit d'anada a l'Sthurm de tants gols, el Club es va plantejar d'organitzar la Final Four, bàsicament per tenir més possibilitat de jugar la final, ja que com és obvi, la pressió dels nostres aficionats havia de donar un plus a tot plegat. També sabíem que la LEN volia que algun país nou ho organitzés, que no sempre anés als mateixos llocs.


- Què es necessita per poder acollir una competició com aquesta? (a nivell econòmic i també de condicions de la piscina, organització...)
L'organització de la Final Four és molt complexa. D'entrada, la LEN et fa firmar un document amb més de 30 punts que has de cumplir. Des dels drets de televisió, passant per la senyal internacional, hotels, cànons de diners, hospedatges especials, transports dels equips, i moltíssimes coses més fan que la competició sigui molt complicada de gestionar.


- Quin ha estat el pressupost de l'organització? A què es destina aquesta quantitat?
A nivell econòmic estaríem parlant d'un pressupost d'uns 65.000 euros, que gràcies als sponsors s'ha pogut aixugar quasi al 100%. Aquesta xifra surt de: 10.000 euros a fons perdut per la LEN, 10.000 euros de posar el partit al satèl.lit, 10.000 d'il.luminació de la piscina per la televisió, 3.000 més de dietes i àrbitres, 3.000 de desplaçaments arbitres, 2.000 del sopar de la Final Four, 6.000 marcador led, més cartelleria, anuncis premsa, pagar a personal, etc...


- Quines institucions i empreses han col·laborat aportant diners a aquest pressupost?
A nivell institucional hem tingut al Consejo Superior de Deportes, la Real Federación Española de Natació, la Federació Catalana de Natació, l'Ajuntament de Sabadell i la Diputació de Barcelona. I a nivell privat a Nexus, Astralpool, Serrat, Hoteles Catalònia, Powerade...

- És aquest l'èxit més important de tota la història del Club Natació Sabadell?
A nivell de la secció de waterpolo sens dubte. A nivell de club s'hauria de valorar si els èxits de Mireia Belmonte i Aschwin Wildeboer a nivell mundial són tant o més importants. De totes maneres, d'aquí a un temps donarem encara més valor a aquesta victòria.


- Més enllà del prestigi, què suposa pel Natació Sabadell guanyar per primer cop la Copa d'Europa?
És la culminació d'un projecte que va començar fa uns quants anys, amb una aposta per l'equip femení de waterpolo del Club que ha acabat amb aquesta Copa. De totes maneres, i amb la joventut que té aquest equip, crec que encara té molt recorregut.

Sabadell ciudad piloto del deporte español

Fa dècades, Sabadell era coneguda com a 'ciudad piloto del deporte español'. Fos per política o per mèrits esportius, els sabadellencs d'aleshores es sentien orgullosos d'aquesta distinció. Aquesta setmana santa, tot i l'aturada a la majoria de competicions esportives, ha estat molt productiva per l'esport local. El Sabadell s'ha assegurat jugar els play-off d'ascens a Segona A i el Natació Sabadell ha guanyat la primera Copa d'Europa de la història del waterpolo femení espanyol. Per això em pregunto: estarem fent mèrits per tornar a tenir aquesta etiqueta? L'article complet està publicat al bloc personal que tinc per parlar de l'actualitat del Centre d'Esports Sabadell:

http://adrianarroyo.cesabadell.com/ciudad-piloto-del-deporte-espanol/

Els més originals

Segurament sigui un dels clubs esportius més peculiars de la ciutat. Parlo de Club Falcons Sabadell, una entitat que no va nèixer amb la voluntat d'arribar a l'elit de cap esport, sinó que potencia més aviat valors educatius amb activitats per canalla... però que tot i això, s'ha fet forta en l'àmbit del tennis-taula. Tan forta com que és un referent a nivell català i avui mateix a Granada ha assolit, de nou, la salvació a la Superdivisió, és a dir, la màxima categoria del tennis-taula nacional. Tot i això, des que va arribar a aquesta primera divisió les seves gestes esportives sovint venen acompanyades de problemes econòmics.

L'agonia en aquest terreny dura des de fa més d'una temporada, quan van demanar l'ajuda a la ciutat per poder sortir-se'n d'una situació que tenia molt mala pinta. A la Superdivisió van pujar amb una tripleta formada per palistes no catalans, sinó a sobre vallesans (Pere Weisz i Ferran Brugada de Sabadell, i Ramon Mampel de Terrassa). Per poder-se mantenir van fitxar a un xinès. Però ho van fer mirant al detall l'economia i contractant a un jove jugador que tot just sortia per primer cop del seu país, i que ha donat un bon rendiment, sobretot en els seus primers dos anys: Li Dan Dan. Però la precària economia ha obligat aquest any a haver de prescindir dels seus serveis a mig campionat, i de nou tornen a jugar amb un equip de la casa.

El motiu d'aquesta entrada, però, no és fer un repàs a la crisi econòmica de la secció de tennis-taula de Falcons, que per dir-ho d'alguna manera molt entenedora i certa, està morint d'èxit, sinó destacar les maneres que tenen per resoldre la situació. Sempre he dit el mateix: si jo tingués una empresa, em publicitaria a Club Falcons. L'originalitat dels de la Masia de Sant Oleguer és digna d'admirar. Segurament és per la figura cabdal del Joan Barberà, palista, directiu, home de club i, sobretot, periodista. Però és impressionant com han aconseguit a base d'insistència guanyar-se un gran lloc dins del panorama mediàtic local malgrat ser un esport molt minoritari. Saben enfocar molt bé els temes. En la redacció d'un mitjà local poden arribar entre 10 i 15 notes de premsa cada setmana des de Falcons. I no per fer, per exemple, la prèvia normal d'un partit, sinó sempre buscant particularitats: si aquell suma 100 partits a Super, si per primer cop sis catalans jugaran en un partit de la categoria...

És a dir, que se'n parla de Falcons. Que tenen el seu racó, i han aconseguit obrir-se forat al panorama esportiu sabadellenc. I el que més m'agrada d'ells: són originals de mena. Han aconseguit fer del gimnàs de l'escola Teresa Claramunt (pista on juguen com a locals) una autèntica festa en els partits claus mitjançant sortejos de material esportiu, samarretes dels grans equips de futbol i fins i tot motocicletes. Fan tot tipus de campanyes diferents per poder arribar a final de mes com toca. I l'última va ser ahir, amb un concert de grups que segurament no tinguin ressó, tot i que això és el de menys. Thin Shadow, Tribal Brothers, Salvaje Montoya, Mindthestep i La banda del Cau van actuar ahir a la Masia de Sant Oleguer en un concert solidari en benefici de la secció de tennis-taula de Falcons. "El que no se'ns pot negar és la nostra intenció de fer coses diferents i organitzar activitats per treure els calers d'on sigui", assegura en aquest sentit el president de la secció Pere Weisz. I raó no li falta. Amb els pocs recursos que tenen, estan mantenint al més alt nivell a un club molt modest com és aquest. Digne d'admirar.

La crisi de la Segona B

Ahir vaig presentar a Ràdio Sabadell 94.6 un programa molt lligat al tema d'aquest bloc. Tractava sobre Sabadell, l'esport i l'economia. En concret, analitzàvem l'economia de la Segona Divisió B de la mà de veus autoritzades, com el vicepresident econòmic del Centre d'Esports Sabadell Miquel Sellarès o el català Hèctor Simón, futbolista impagat del Club Deportivo Castellón. El punt de partida va ser una notícia d'aquesta mateixa setmana: la recaptació de 104.600 euros per part del Sabadell i de l'Ajuntament de la ciutat que garanteix que el club arlequinat pugui acabar la temporada sense problemes de pagaments, però també repassàvem la realitat de la resta de la categoria. El del Castellón és l'últim cas, el més recent, però no l'únic. Ens explicava Simón que o bé li paguen aquesta setmana, o bé ell i els seus companys es neguen a jugar aquest diumenge.

I tot això per què? Doncs perquè la Segona B és una categoria deficitària, però amb clubs i jugadors que pretenen pagar/cobrar el mateix que en d'altres èpoques millors. Hi ha massa despessa en una categoria que no interessa a l'aficionat ni a les televisions ni, de retruc, als patrocinadors. Aquesta última setmana, per exemple, més enllà de La Pinilla de Terol (1.200 espectadors) i la Nova Creu Alta de Sabadell (5.000 seguidors), a la resta d'estadis del grup tercer ni tan sols s'ha arribat al miler de públic. Així és difícil poder pagar després els sous de futbolistes que molts d'ells es dediquen només al futbol. I això acaba amb contractes impagats, amb judicis, amb clubs dissolts i la Federació mirant cap a un altre costat.

De solucions només n'hi trobo dues. La primera i més òbvia i necessària: una reestructuració que dignifiqui el futbol espanyol. Us deixo a les vostres mans la manera, si amb dos grups a Segona A, si amb menys equips a Segona B que la faci una categoria potent... El que està clar és que ara mateix l'interès de tothom acaba a Segona A, i 80 equips són massa per pretendre guanyar-se un racó mediàtic, però alhora suficients com perquè les despesses d'equips humils en viatges, hotels, dietes... sigui una barbaritat. Però veient de quin peu calça la Federació, costa de creure que això es pugui arribar a donar.

La segona és rebaixar el catxé dels futbolistes. Abans de voler cobrar 'deu', marxar a 1.000 quilòmetres de casa, rebre'n 'un' i haver d'estar amb deutes de lloguers, prèstecs... més val jugar a l'equip del costat de casa, dedicar-t'hi de manera amateur i que el sou arrodoneixi el de la feina que fas pel matí. Si no s'és sostenible, s'haurà de renunciar a alguna cosa, no? En fi, que el cas és complicat, la crisi a la categoria s'agreuja i tot plegat ho hem ressumit, a la nostra manera, en aquest programa:

http://www.radiosabadell.fm/RSPodcast-V1.0/audio/dpk_6425_39.mp3